ElComentari
Els instruments muts
J.M. Hernández Ripoll
Per primera vegada en prop de trenta anys de dedicació professional a la crítica musical, he assistit a un concert silenciós. Va ser ahir a la tarda, a la plaça de la Virreina de Barcelona, al barri de Gràcia, en un acte de protesta organitzat per l'EMIPAC (Escoles de Música d'Iniciativa Privada Associades de Catalunya). Per sort, només va durar dos minuts escassos, perquè veure tots aquells nens i nenes, amb els instruments emmudits a les mans, va ser una experiència poc aconsellable, igual de ferotge com si els haguessin tallat la llengua.
És curiós: avui mateix es presentaran els actes organitzats per al Dia de la Música que se celebrarà el pròxim 21 de juny. És clar, doncs, que ahir no era el seu dia. De fet, fa temps que la música no viu el seu millors moment per tot un conjunt de factors que no fan més que tallar-li les cordes i robar-li les notes.
El concert silenciós al qual vaig assistir és una taca més provocada per la ploma política. La gent de l'EMIPAC denúncia la manca d'ajuts, la discriminació que pateixen malgrat ser un servei d'interès públic, i demanen que les administracions facin una aposta "real, clara i valenta" per l'ensenyament musical. Res impossible. Només pretenen que no es creï una doble xarxa d'escoles i evitar que es divideixi en categories.
Aquestes reivindicacions formen part del manifest que es va llegir en diversos indrets del país després dels concerts silenciosos. Alguns músics com Josep Thió, Lluís Gavaldà, Joan Vinyals i David Esterri, actrius com Emma Vilasarau i Mont Plans i dibuixants com Miquel Ferreres van cedir les seves veus en la lectura d'una protesta motivada per la manca de diàleg per part dels que maneguen la batuta.
Tot plegat no deixa de ser una sonora contradicció: la música ens fa millors persones i la política l'emmordassa.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dimecres, 21 de maig del 2008
Paraules clau: Música, Concert, Silenciós
0 comentaris:
Publica un comentari